Història i patrimoni

HISTÒRIA

Encara que d'èpoques antigues hi ha constància de poblaments ibèric, romà i visigot al terme de Penelles, la població que coneixem va néixer  amb tota certesa a l'entorn d'un castell nou, construït damunt unes roques o penyes, segons la carta de donació del 6 de març de l'any 1084. El comte  d'Urgell, Ermengol IV, havia encarregat  la tasca de conquesta i repoblació de Penelles a  Ramon Gombal  i la seva muller Sicard (en realitat Ramon Gombau de Ribelles i Sicarda de Castellbò), i aquests al seu torn als habitants de Butsènit, els quals prenien l'obligació de fer els murs de la vila, mentre que el comte hi edificaria el castell. Amb l'aprovació del comte d'Urgell, el 1186,  Guillem de Meià faria donació de la vila i terme de Penelles a l'Orde del Temple. Suprimit aquest pel papa Climent VI (1321), els seus béns i jurisdiccions passarien el 1317 a l'Orde de l'Hospital de Sant Joan de Jerusalem, més tard coneguts com a cavallers de Rodes, dins la comanda de Barbens.  Foragitat de Rodes al segle XVI, l'Ordre de l'Hospital es va instal·lar definitivament a la illa de Malta, i des de llavors aquest organisme sobirà seria  conegut com  Sagrat i Militar Ordre de Malta, que conservà la jurisdicció civil i criminal sobre el poble i habitants de  Penelles fins a la seva abolició a mitjans del segle XIX.

El cap del districte històric des del segle XII al XIX era  Barbens, del qual Penelles en fou una dependència administrativa i judicial. Per tant, el  senyor jurisdiccional i feudal de Penelles al llarg de la seva història fou sempre el comanador templer i després hospitaler resident al castell de Barbens.

Del segle XVI  es conserva en una casa particular de Penelles l'escut hospitaler de pedra que hi havia en un dels portals  de la població, fet fer pel comanador de Barbens, Galceran Ros. El nucli medieval va quedar molt malmès a causa de les guerres dels segles XIV i  XVII.  Les cases actuals més antigues són de la segona meitat del segle XVIII, encara que n'hi alguna de 1500 i 1600.

PATRIMONI

Plaça Major. Centre neuràlgic del municipi des de principis del segle XX amb la Casa de la Vila i uns bonics edificis d´estil modernista. Acull mercats ambulants i el ball de la festa major. Ocupa el lloc d'una antiga bassa dessecada.

Església nova de Sant Joan Baptista, construïda entre 1951 i 1961. Projectada per l'arquitecte Josep Danés i Torras (estació cremallera i santuari de la Verge de Núria, parròquia dels Àngels i església de la Bonanova a Barcelona, i Temple del Sant Crist de Balaguer), va ser acabada per l'arquitecte Isidre Puig Boada, autor de les esglésies de Mollerussa, Balaguer, Térmens, Artesa de Segre i la Guàrdia d'Urgell, al mateix temps continuador i director de l'obra de Gaudí a la Sagrada Família de la capital catalana. Són remarcables les pintures interiors: absis pintat (1960) per Antoni Gorgues Gou (decorà la catedral de San Pedro de Sula, Hondures, 1986-87); i la capella del Santíssim, obra de Gabriel Casanovas Tapiol (1961).

Dovelles de la porta d'entrada al Cementiri Vell (s. XIX), recuperades i instal·lades en aquest emplaçament com a homenatge a tota la gent que va col·laborar en la construcció de l'església nova. Acte fet en commemoració del 50è aniversari de la seva consagració.

Creu de terme d'estil gòtic (s.XIV-XV) restaurada i erigida prop l'església nova l'any 1991. L'emplaçament original era en una cruïlla de camins al sud, fora de la població.

Oratori dedicat a la Mare de Déu del Carme, restaurat el 2011. Antigament estava emplaçat al camí de la Bassa Bona al nord de la població. Està constituït per un sol bloc de pedra i per la seva ornamentació podria ser d'època barroca dels segles XVI-XVII. Dóna nom al carrer o Raval del mateix nom.

Restes del “cementiri vell” construït el 1869 en substitució del fossar medieval. Va estar habilitat fins a principis del segle XX. Tradicionalment hi passava el camí del Calvari utilitzat per les professons de la setmana santa. A la vora hi havia la Bassa Bona i una gran sitja de rajola vidriada encara visible.

Safareig municipal utilitzat com a rentador públic quan encara no hi havia aigua corrent a la majoria de les cases. Està situat sortint del poble en direcció oest al camí del Sitjar. Aquest nom li prové d´unes grans cavitats subterrànies encara visibles a la seva vora. El seu constructor va ser el picapedrer Valeri Farràs i Muntané (1894).

L'Església Vella era l'antic temple parroquial probablement edificat entre els segles XVI-XVII, quan la parròquia de Penelles era sufragània de la de Castellserà. De dimensions molt reduïdes, només feia 17 x 10 metres, a mitjan segle XX va quedar en desús per insuficient i es va desafectar. De l'edifici original en resta la façana sense el característic campanar d'espadanya, una part de l'absis i els murs sud i part de l'est, que queden amagats per la nova construcció. Els seus valuosos retaules de pedra dels s. XIV-XV, catalogat com a monument artístic de Catalunya (representa l'Assumpció de la Verge, patrona dels Templers), l'antiga pica baptismal amb la creu de l'Orde del Temple i la recent recuperada pica d'aigua beneïda han estat traslladats al nou temple parroquial. Al costat de l'església vella hi havia l'antic cementiri o fossar medieval i una gran roca foradada, elements actualment desapareguts. A destacar una curiosa inscripció del segle XVII gravada en una dovella a la porta de l'Església Vella.

Font Monumental construïda el 1896 per Valeri Farràs i Muntané en substitució d'una artística gran creu de pedra davant l'església vella. De planta hexagonal, porta esculpits els rostres de tres personatges amb els corresponents brocs, representant els tres poders: Polític (catalanista amb barretina); Coercitiu (guàrdia civil amb gran bigoti i tricorni); Religiós (capellà). És un exemplar raríssim d'arquitectura popular. Antigament era coneguda com a “Plaça de la Creu” o “de l'Om” i era el lloc on les autoritats locals convocaven la població per discutir afers del municipi. Des de temps immemorial els seus habitants aprofiten l'ombra d'uns grans arbres per esbargir-se.

En els carrers cèntrics de la població es conserven rehabilitades cases dels segles XVI, XVII, XVIII i XIX, tal com es pot observar en les actuals llindes de pedra. Dos monumentals i centenaris plataners embelleixen i ombregen la plaça de la Font.

El carrer de Dalt, que donava pas a la “vila closa” medieval, és el més antic. També era conegut antigament com el “carrer del castell”, ja que hi ha constància que al segle XI el comte Ermengol IV n'hi va fer construir un als senyors de Butsènit. Al segle XII es convertiria en una petita fortalesa dels Templers que al segle XIV passaria als Hospitalers, destruït per les guerres. Per aquest motiu el poble serà considerat i anomenat   “castell de les Penelles”, primer una dependència del castell de Butsènit, i més tard dels ordes militars dins la comanda de Barbens. Les seves restes, en realitat una torre de planta quadrada,   perdurarien almenys fins a mitjan segle XVIII. En aquest carrer sense sortida s´hi poden distingir dues arcades medievals a l´interior, i una d´exterior de 1789, corresponent al Portalet del carrer de Dalt.

Portalet de Baix, que conduïa a la Plana, al   camí de   Balaguer i al camí   Castellserà. A l´extrem sud-est deuria tenir l´accés principal la vila closa de Penelles venint de Castellserà, ja que als seus voltants hi havia la creu de terme i l´escut de pedra del segle XVI que presidia el portal principal.  

Els edificis de l'Ajuntament i Casa-escoles van ser construïts l'any 1923, la qual l'escola estigué en actiu   fins l'any 2006. Actualment l´edifici acull l'ajuntament i diversos serveis públics.  

Els vells camins porten al canal, sèquia principal derivada del Canal d'Urgell, a la serra de Bellmunt-Almenara i a l´extrem est del terme de Penelles, on hi ha l´emblemàtic tossal rocós conegut per tota la comarca com Rocafinestres o Roca de Finestres, excel·lent mirador natural de tota la Plana d'Urgell, el pilar d'Almenara, les serres del Ventall a sud, i el Montsec al nord. 

Dins el terme encara es conserven les tradicionals cabanes de volta, curioses construccions d'enginyeria popular fetes amb pedra seca.

El camí de la Plana arriba fins al castell del Remei, Almassor i ens pot portar fins a l'estany d'Ivars i Vila-sana.

Escut de pedra fet esculpir el segle XVI per Galceran Ros, comanador de Barbens, en una època de molt de bandolerisme. Exhibeix la tradicional creu de Sant Joan Baptista, patró dels Hospitalers. Es conserva a l'interior d'una casa particular al carrer de Baix.

Inscripció en una dovella de l'església vella: “Lo elet Francesch Ricart a plantat lo albi als 6 de març de 1663” (L'elegit, Francesc Ricart ha plantat l'àlber etc.)

Una de les últimes roques o “penyes” que han sobreviscut al pas del temps, sobre les quals es va assentar la vila closa medieval amb el castell del segle XI, i que haurien donat el nom a la població. Deurien servir de muralla natural per la banda nord.

Emblemes corresponents als Templers i als Hospitalers, senyors de Penelles des del s.XII al XIX, com a membre de la comanda de Barbens.

Pica d'aigua beneïda segurament d'època barroca inicial amb arquacions d'estil romànic que es trobava a l'església vella. La tassa interiorment és gallonada amb arcs de mig punt i doble motllura horitzontal soguejada. El fust és amb acanaladures hel·licoïdals còncaves. La seva perfecció artística i alt preu en un poble sense recursos econòmics només es poden entendre com un esplèndida ofrena d'algun gran prior o comanador de l'Orde de Sant Joan de Jerusalem, feta als seus vassalls de Penelles.

Autor del text: Francesc Amorós i Gonell (2011)